 |
| Litératture, núm 5 Francis Picarbia. |
Entre 1919 i 1924 uns quants poetes i escriptors, entre ells Louis Aragon, André Breton, Joan Miró o Philippe Soupault, creen la revista Littérature. Aquesta revista fou el precedent del surrealisme, que fou consolidant les seves bases des del dadaisme. Els surrealististes comparteixen amb els dadaistes la seva desconfiança amb el racionalisme y una actitud polèmica contra les convencions formals.
René Margritte, un dels grans surrealistes crea a cavall entre 1928 i 1929 una sèrie de quadres als què va anomenar "La trahison des images", un dels quals és aquesta famosa obra d'art que es mostra a continuació amb l'objectiu de criticar la realitat pictòrica.
 |
| René Margritte, Esto no es una pipa. 1928-1929. |
Al 1922, Breton i Soaupault escriuen Els camps magnètics, text en el que exploren el món inconscient i del somni. Al 1924, Breton, admirador de Sigmund Freud publica El Manifest del surrealisme, en el que aporta la següent definició de la paraula:
Automatisme psíquic pur pel mitjà del qual s’intenta expressar verbalment, per escrit el funcionament real del pensament. És un dictat del pensament, sense la intenció reguladora de la raó, aliè a tota preocupació estètica o moral.
 |
| Salvador Dalí i Man Ray |
Els surrealistes adopten un particular procediment de creació poètica o pictòrica col·lectiva al que denominen “cadavre exquis” en homenatge a André Breton, amb qui es van inspirar quan aquest, al 1925, va idear la seva primera frase amb aquesta tècnica: “Le cadavre / exquis / buira / le vin nouveau”; en altres paraules: “El cadàver exquisit beurà el vi jove” Un component del grup escriu una frase o traça un dibuix en una fulla, després la doblega cobrint la part a on ha fet la seva contribució i la passa al segon, que continua la frase o traça el dibuix sense conèixer el que hi ha sobre, i així successivament amb tots els participants, en un joc tan estrany com irracional.
Per tal de ser més entenedors, podem citar els següents trets principals d'aquest moviment, que ha quedat com el més significatiu de tota l'època avantguardista:
• A diferència del dadaisme, no renega de la realitat sinó que pretén accedir a l'essència última d'aquesta realitat endinsant-se en els camps profunds del pensament i deixant a aquest lliure de tota subjecció racional i, en gran mesura, al marge de tota preocupació estètica o moral, com bé deia Breton al 1924 al Manifest del Surrealisme.
• Aquesta nova apreciació de la realitat porta a un univers nou per al surrealisme: el del subconscient, on aquella es manifesta en la seva totalitat, i que és tan important o més que la vigília. Això permet parlar d'una "poètica del son", capaç de produir obres inquietants i estranyes, dominades per la irracionalitat, per la no-lògica i per les tècniques de lliure associació. Un dels artistes més reconegut en la temàtica dels somnis és Salvador Dalí.
 |
| El somni, Salvador Dalí. 1937. |
• Una altra de les bases sobre les quals aparentment s'assenta la definició de l'activitat primera del surrealisme és la "escriptura automàtica", que és la resultant del poder productiu de les frases que brollen de la ment en aproximar al somni. L'escriptura automàtica té com a base l'atzar, al qual s'abandona el poeta, permetent que apareguin lliurement idees, associacions i paraules.
• D'acord amb el rebuig d'una visió informativa o descriptiva de la realitat, sorgeix el concepte del merveilleux. En el Manifest surrealista queda patent: "Diguem-ho clarament: el meravellós és sempre bell, tot el meravellós, sigui el que sigui, és bell, i fins i tot hem de dir que només el meravellós és bell". Això tindrà després la seva importància a l'hora de formular poètiques com la del "realisme màgic" (concepte aparegut en aquests anys), o la de "la realitat-meravellós" (elaborada per Carpentier en els anys 40), que tenen un evident deute contret amb el món de les avantguardes, i en especial amb el surrealisme.
 |
| René Margritte. The red model, 1937. |
• Una conseqüència d'això és l'interès manifestat pels mites, entesos com a símbols. Per Breton, el surrealista és "un portador de claus" i, per tant, els mites són els veritables connectors entre el real i el suprarrealisme. És el pas del subconscient individual al subconscient col·lectiu. A partir d'aquí s'entén l'interès pel folklore, les llegendes i altres formes de creació col·lectiva. No és casual que Marcel Raymond destaqués l'excepcional troballa lorquiana de síntesi entre "el gir popular i la visió poètica més original" en el seu De Baudelaire al surrealisme (1933), llibre considerat en el seu moment com un veritable catàleg del surrealisme.
• Altres recursos destacats serien l'ús d'imatges pertorbadores, la presència de profecies, els somnis, l'humor negre i la crueltat (com vies contràries al sentimentalisme), el satanisme i l'al·lusió a objectes surrealistes.
Els interessos dels surrealistes engloben totes les disciplines artístiques i literàries, de la poesia a la pintura, passant pel teatre i el cinema (un exemple n’és Un perro andaluz, de 1929, i La edad de oro, de 1930, sorgides de la col·laboració entre Salvador Dalí i Luis Buñuel).
Els artistes hereten l’esperit rebel i dessacralitzat dels dadaistes. La seva intenció és provocar, desorientar i sorprendre a l’espectador amb una sèrie d’imatges que facin entrar en crisi les seves certeses i costums i l’indueixin a mirar la obra d’art amb una actitud diferent. Precisament per la seva naturalesa a-lògica i irracional, contrària a qualsevol codificació i hostil a les regles i a les jerarquies, el moviment surrealista no té una estructura homogènia i unitària, sinó que pot dir-se que existeixen tants surrealismes com artistes que, en major o menor grau, s’aproximen a ell. La majoria estan compromesos políticament.
 |
| Man Ray - Grup surrealista del Bureau de Recherches surréalistes, Paris 1924 Max Morise, Roger Vitrac, Jacques Boiffard, Andre Breton, Paul Eluard, Pierre Naville, Giorgio de Chirico, Philippe Soupault, Simone Collinet-Breton, Robert Desnos, Jacques Baron, Raymond Queneau, Louis Aragon, Marie-Louise Soupault |
Les personalitats més carismàtiques del moviment sovint estan obertament enfrontades, tan per raons estilístiques com per a sostenir opinions polítiques diferents. La vida del grup també ve marcada per enceses polèmiques, furibundes baralles, separacions o expulsions traumàtiques, com la de Dalí al 1940, acusat de trair els ideals revolucionaris i “vendre’s” als comerciants d’art.
El 1938 va tenir lloc a París l’Exposició Internacional del Surrealisme que va marcar l’apogeu d’aquest moviment abans de la guerra. Van participar, entre d’altres, Marcel Duchamp, Arp, Dalí, Ernst, Masson, Man Ray, Óscar Domínguez i Meret Oppenheim. L’exposició va oferir al públic sobretot una excel·lent mostra del que el surrealisme havia produït en la fabricació d’objectes. Amb l’esclar de la Segona Guerra Mundial els surrealistes es dispersen, alguns d’ells (Breton, Ernst, Masson) abandonen París i es traslladen als Estats Units, on sembren el germen per als futurs moviments americans de postguerra: Expressionisme abstracte i Pop Art.
 |
| Exposició Internacional del Surrealisme, París, 1938. |
 |
| Exposició Internacional del Surrealisme, París, 1938. |
 |
| Exposició Internacional del Surrealisme, París, 1938. |
